La poesia aspra i profunda d’Ausiàs va produir un fort impacte en la mentalitat del seu temps i la seua influència es va estendre a través del Renaixement i fins i tot es va ramificar cap a altres cultures, sobretot la castellana. Ausiàs March va ser el primer poeta que va aconseguir de donar-nos una imatge d’home angoixat per la mort i pel dubte metafísic; que va crear una imatge personal, feta d’elements extrets de la vida quotidiana; i que, per primera vegada en la poesia, va utilitzar un valencià totalment despullat de provençalismes. Pessimista i rebel, amorós i turmentat, lúcid i desolat, planteja, en la seva poesia, els grans debats del seu temps, des de la mateixa arrel de la seva condició d’home.
La poesia d'Ausiàs March ens transmet una gran força interior. Comproveu-ho en Veles e vents, un dels millors poemes de March, amb la versió musicada i sobrescrita que va fer Raimon. Tot seguit de l’enllaç trobareu l'adaptació al valencià actual. L'haureu de llegir i escoltar i fer les activitats que us hem passat en la fotocòpia.
VELES E VENTS
Veles e vents (en valencià actual)
Veles i vents compliran els meus desigs, fent camins incerts per la
mar. Mestral i ponent en contra d’ells veig armar-se; xaloc i llevant
els han d’ajudar amb els seus amics, el gregal i el migjorn,
fent humils precs al vent de tramuntana que en el seu bufar els
siga favorable i que tots cinc dugen a terme el meu retorn.
Bullirà el mar com la cassola al forn, canviant el color i l’estat natural,
i mostrarà voler mal a tota cosa que sobre d’ell s’ature un
moment: peixos grans i petits correran a refugi i cercaran amagatalls
secrets: fugint del mar, on s’han nodrit i han nascut, saltaran
a terra com a gran remei.
Els viatgers, tots junts, faran vots i prometran molts dons fets de
cera; la gran por traurà a la llum els secrets que al confessor no
hauran estat descoberts. En el perill no em caureu de la memòria,
ans prometré al Déu que ens ha lligat de no minvar les meues fermes
voluntats i que sempre us tindré present.
Jo tem la mort per no ser-vos absent, perquè amor per mort és
anul·lat, però jo no crec que el meu voler puga ser vençut per tal
separació. Em fa por el vostre poc voler, que, en morir jo, no
m’oblide: aquest sol pensament em treu el delit del món perquè,
vivint nosaltres, no crec que puga succeir.
[Que] després de la meva mort, perdeu la capacitat d’estimar, i
[que] sigui tota convertida en ira! I jo, forçat a partir d’aquest
món, el meu mal serà només no veure-us. Oh Déu! Per què no hi
ha límit en amor, car prop d’aquell jo em trobaria tot sol? Sabria
en quina mesura em vol el vostre voler, [i] podria témer o confiar
en l’esdevenidor.
Jo sóc el més extrem amador, després d’aquell a qui Déu pren la
vida: com que sóc viu, el meu cor no mostra tant de dolor com la
mort per la seua extrema dolor. A bé o a mal d’amor estic disposat,
però, pel meu fat, la fortuna no em porta ocasió [ni d’una
cosa ni de l’altra]: tot desvetllat, amb la porta ben oberta, em trobarà
fent humil resposta.
Jo desitje allò que em podrà costar molt car i aquesta esperança
m’aconhorta de molts mals; a mi no em plau que la meva vida
sigui deslliurada d’un cas molt ferotge, que prego a Déu que vingui
aviat. Llavors, a la gent no li caldrà donar fe al que amor obrarà
fora de mi: la seva potència es mostrarà en acte i els meus dits
amb fets els provaré.
Amor, de vós jo en sent més que no en sé, per la qual cosa la
part pitjor me’n restarà, i de vós en sap el qui sense vós està: a joc
de daus us compararé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada