Al cap de vint anys de la seua desaparició, un aniversari recordat
amb tributs musicals, exposicions i altres celebracions, la figura
d’Ovidi Montllor dins de la Cançó i del, per extensió, gran territori de
la cançó lírica, no ha deixat de créixer i sumar; un reconeixement
celebrat per les noves generacions d’intèrprets i músics. De l’escena
teatral a l’entaulat musical, Ovidi Montllor reuneix amb èxit i
singularitat les qualitats del cantant intèrpret en la línia dels grans
noms de la Chanson: Léo Ferré, Yves Montand, Jacques Brel o Serge
Regianni. La conjunció feliç de la paraula, el gest i la música.
A la seua figura de creador musical s’uneix la de divulgador líric,
posant veu majúscula als versos d’Estellés, Salvat-Papasseit, Josep
Maria de Segarra o Blai Bonet. La trajectòria d’Ovidi Montllor va acabar
visualitzant les llums i, sobretot, les ombres del paisatge cultural
emergent en el nou marc de l’Estat de les autonomies; les penúries i la
miopia d’una indústria discogràfica incapaç de protegir els seus
artistes i l’abandó de l’Administració d’una part d’allò que havia estat
un dels seus grans patrimonis populars: la Cançó.
La fera ferotge (Ovidi Montllor, 1968)
Debut discogràfic del cantant. La Nova Cançó viu els seus divorcis
interns i Els Setze Jutges han plegat com a col·lectiu i organisme
formatiu. Ovidi Montllor desembarca en el món musical amb el seu bagatge
com a actor escènic, que assenyalarà la seua trajectòria artística. La
cançó satírica en català eixampla els seus dominis, i intèrprets i
Montllor es col·loquen com un dels seus franctiradors més afinats. “Una
fera ferotge” que aterrava amb la benedicció de Georges Brassens (“Le
gorille") i d’esperit llibertari.
Sol d’estiu (Ovidi Montllor, 1971)
Com a resposta a la famosa “Cançó d’estiu” que cada any envaïa les
llistes d’èxits, Ovidi Montllor feia la seua versió de cançó estiuenca
en un divertit joc rítmic, entre la paròdia hawaiana i el frenesí de la
comèdia
slapstick. Montllor s’afermava en el conreu de la cançó
satírica i d’accent més corrosiu seguint els passos del seu company i
mestre, Pi de la Serra.
Homenatge a Teresa (Ovidi Montllor, 1974)
El cantant feia el seu
Amarcord particular a partir del
retrat d’aqueix personatge, “la boja del poble”, ací la Tereseta que el
va instruir en el seu primer aprenentatge sentimental. La cançó estava
inclosa en l’àlbum
A Alcoi, que assenyala l’inici del període
de maduresa com a cantant i creador. La col·laboració amb el guitarrista
Toti Soler revesteix les seues cançons, a partir d’ara, d’una sonoritat
distintiva i popular, una col·laboració que es prolongarà fins a la
mort del cantant. Quaranta anys després “Homenatge a Teresa” ha
esdevingut un dels clàssics del cançoner de la Cançó. Fins i tot Joaquín
Sabina n’ha fet una versió.
Els amants (Vicent Andrés Estelles, 1974)
Primer gran anunci del cantant com a intèrpret líric i nova incursió en la literatura del poeta de Burjassot (
Llibre de meravelles,
1971). La poesia d’Estellés, amb el desig i la passió com a matèria
primera, i la veu de Montllor, la vibració del mot, signaven un pacte de
fraternitat eterna. Una comunió creativa que tindrà el seu corol·lari
en el disc, fet a contracorrent,
Coral romput. Altres poetes
com Joan Salvat-Papasseit o Josep Maria de Segarra acabaran
incorporant-se al seu equipatge, a l’arxiu del plaer de la paraula, com a
mestres de capçalera.
Perquè vull (Ovidi Montllor/Y. Belmonte, 1972)
Una de les cançons que exemplifiquen millor l’ideari vital del
cantant i que li servirà durant molt de temps com a carta de presentació
—o de tancament— en els recitals. Montllor hi reafirmava la seua
voluntat de viure sense lligams a partir de la presència escènica capaç
de transformar cada cançó en una comèdia o peça dramàtica de tres
minuts.
Les meves vacances (Ovidi Montllor/Ovidi Montllor i Toti Soler, 1974)
Montllor, seguint les petjades del Brassens de la “ Supplie pour être
enterré à la plage” de Sète —igual que el Serrat de “Mediterráneo”—
avançava el seu testament amb humor i manual d’instruccions, com deia la
cançó, “tot ben senzill i ben alegre / em creureu mort, jo no haureu
mort / faré vacances”. Tot l’Ovidi i al cent per cent: irònic, tendre,
sarcàstic, combatiu.
M’aclame a tu (Vicent Andrés Estellés/Ovidi Montllor, 1980)
Segurament una de les col·laboracions musicals més reeixides del seu
treball amb l’obra de V. Andrés Estellés dins de la seua darrera etapa
de complicitats líriques. El músic aconseguia atrapar amb èxit la poesia
torrencial de l’escriptor en aquest traspàs o transferència, sempre
fràgil, que hi ha entre poesia i cançó, entre vers i música.
El meu poble Alcoi (Ovidi Montllor)
En l’àlbum
A Alcoi —amb la innovadora coberta feta per
Antoni Miró— ja havia deixat mostres ben significatives de les seues
arrels; ara, el cantant pren prestats a Jacques Brel la música i el seu
tribut emocionat al paisatge flamenc, “Le plat pays”, per reconstruir,
en forma de passeig per la seua memòria, els lligams amb els seus
orígens, amb el seu poble a la vora del barranc del Cinc.
Si mai de tu (Ovidi Montllor)
Com altres cantants que l’havien precedit en la seua oda urbana,
Ovidi Montllor fa la seua particular balada d’amor a la ciutat de
Barcelona, invocada des del record de l’amant i la pèrdua a partir d’una
escriptura bastida de petites i delicades pinzellades.
Què et sembla, Toti? (Ovidi Montllor)
Cant a l’amistat i a l’ofici de cantar, de compartir músiques i
emocions, nits de concerts i bars de mitjanit que esperen l’arribada
dels músics clandestins. Toti Soler s’erigia com la cara B del cantant,
l’etern còmplice i traductor de les seues fantasies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada