Quan a les illes Balears algú fa un jutipiri (gest còmic), provoca rialles. A les comarques centrals valencianes, una persona està desvanida quan està molt orgullosa d’algú o d’algun fet. Però, ni jutipuri ni desvanirfiguren el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), obra de referència que marca el lèxic normatiu de l’idioma.
Tampoc no hi ha paraules com ara cotó en pèl, encalar, blamor ofotracada, ni moltes altres de ben comunes i que, curiosament, comparteixen valencians, balears i catalans de zones perifèriques com les comarques de l’Ebre. Aquests mots, però, sí que figuren en elDiccionari català-valencià-balear (DCVB), altrament dit Diccionari Alcover-Moll. Enguany es compleixen 50 anys des que s’imprimira, el 1962, el desé i últim volum d’aquest recull lexicogràfic, el treball més gran dut a terme mai en una llengua romànica i iniciat, al començament del segle XX, pel mallorquí Antoni Maria Alcover i continuat per Francesc de Borja Moll.
Per a commemorar l’efemèride, demà divendres se celebra a València una jornada organitzada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Universitat de València amb l’objectiu de “reivindicar el diccionari i la unitat de la llengua”, segons Emili Casanova, acadèmic i coordinador de l’acte. “El català-valencià-balear és un gran diccionari i, a més, el gran diccionari dialectal i de la llengua literària, en què figuren entrades d’autors des del segle XIII fins a Enric Valor”. “És, sobretot”, afirma, “el gran diccionari dels valencians”. “La importància que té l’han destacada molts experts, com Joan Coromines, que va afegir al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana moltes paraules procedents del DCVB”, apunta Casanova.
“És com la columna vertebral de la llengua”, comenta l’escriptora i periodista menorquina Esperança Camps. “El faig servir molt”, diu. Per al valencià de Bellreguard Francesc Calafat, el DCVB és “un bagul amb moltes meravelles, també amb limitacions, on consulte vocabulari, dites o frases fetes, o l’extensió geogràfica d’una paraula”, afig.
L’Editorial Moll, propietària de l’obra, ja ha fet deu edicions del diccionari, que es ven a un preu de 700 euros. Però el gran salt es va produir l’any 2001, quan l’Institut d’Estudis Catalans i l’Editorial Moll acordaren crear-ne una
edició electrònica per a
penjar-la enInternet. Destaquen les xifres del seu ús: segons l’IEC, només des del gener de 2011 fins a l’agost d’enguany s’han consultat en línia més d’onze milions i mig de paraules.
Mig segle després, “des del punt de vista científic, el DCVB continua tenint la consideració d’obra cabdal de la lexicografia i de la lingüística catalanes i del conjunt de les llengües romàniques”, explica Susana Moll, directora de producció de l’Editorial Moll. El diccionari no tan sols explica el significat actual i històric de les paraules, sinó també la distribució geogràfica, sinònims, etimologia, els usos literaris i populars, variants dialectals, i les diverses pronúncies i la transcripció fonètica corresponent, entre altres dades.
Alcover va iniciar l’obra comptant amb nombrosos corresponsals-enquestadors d’arreu de l’àrea catalanoparlant. “Lluís Fullana”, esmenta per exemple Casanova, “va aportar 12.000 fitxes només de la comarca de la Vall d’Albaida”. També hi treballaven molts col·laboradors voluntaris que anotaven tot el lèxic de clàssics de la literatura, com araTirant lo Blanc, de Joanot Martorell, o l’Espill, de Jaume Roig, per esmentar-ne només dos. Mort Alcover el 1932, el seu deixeble Francesc de Borja Moll va assumir la direcció del projecte amb l’ajuda de la seua filla, Aïna Moll, i del valencià Manuel Sanchis Guarner.
“Em sembla una obra monumental”, afirma Esperança Camps. “Vist amb el temps, sembla impossible que es poguera fer amb els mitjans de què es disposava”. A més d’escriptors, periodistes i persones interessades per la riquesa de l’idioma, també consulten sovint el DCVB els correctors i traductors. “El fem servir especialment per a articles d’opinió, relats i aquells escrits en què hi ha més localismes”, diu Sònia Camarasa, de l’empresa valenciana de serveis lingüístics i editorials Alfatara. “Però els de referència continuen sent el
Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC, el de la
Gran Enciclopèdia Catalana i el
Diccionari valencià de Bromera-Generalitat Valenciana”. Evidentment, com passa a tot arreu, l’ortodòxia mana quan es pretén escriure en la llengua estàndard.
Amb tot, l’ortodòxia ha anat relaxant-se com més gent fa ús de l’idioma i més estudis lingüístics es duen a terme. De fet, el mateix IEC, que el 1995 va editar per primera vegada el diccionari normatiu, ha anat incorporant mots i expressions de l’Alcover-Moll que no estaven reconeguts. Paraules com fumaguera (fumassa), llibrell (gibrell),desficaci (disbarat) o sambori (xarranca) en són un exemple. Segons Casanova, “s’hi han inclòs 542 dels més de 2.000 mots comuns valencians presents en el DCVB i que no admetia el Diccionari General de Fabra del 1932, base de l’actual recull de l’IEC”.
El diccionari ja ha complit 50 anys. Caldria revisar-lo? Per a Susanna Moll, “l’actualització del DCVB sempre ens ha semblat un ideal difícil d’acomplir”. “Per part nostra”, explica, “estaríem encantats de formar un petit equip de coordinació que fos capaç de mobilitzar de nou tots els aimadors [amants] de la llengua catalana, com en els bons temps de mossén Alcover”. “Però sense ajuda de les institucions, tant científiques com econòmiques, no ho hem vist possible, ara com ara”, conclou Moll. Per la seua part, Casanova és més optimista. “El DCVB hauria de ser la base d’un gran diccionari modern, i s’hauria d’actualitzar entre l’IEC, el Consell Valencià de Cultura i la Universitat de les Illes Balears, per exemple”.
Si el lector es pregunta el perquè del nom Diccionari català-valencià-balear tot i que tothom reconeix la unitat de la llengua, la resposta és complexa. “Alcover era molt conservador i contrari a les tesis de Pompeu Fabra per a modernitzar i normativitzar la llengua superant els localismes”, diu Casanova. Aquestes discrepàncies van provocar el trencament d’Alcover amb l’Institut d’Estudis Catalans, de la secció filològica del qual havia estat president. Encara és famós l’episodi del 1918, quan Alcover, tot irritat, va abandonar Barcelona i es va endur cap a Mallorca sa calaixera, on arxivava vora 900.000 cèdules o anotacions lexicogràfiques.
Francesc de Borja Moll ho va explicar molt bé en la introducció del diccionari el 1962: “Per guanyar-se [Alcover] les simpaties de les regions valenciana i balear davant l’aversió dels catalans, va canviar el nom deDiccionari de la llengua catalana substituint-lo pel de Diccionari català-valencià-balear”. Però, va escriure Moll, “mai no s’haurà pogut dir amb més raó que el nom no fa a la cosa: aquest diccionari, amb un nom tan expressiu d’una idea de fragmentació, ha esdevingut l’obra més eficaç per a posar de relleu la unitat essencial de la llengua catalana dins tot aquest domini lingüístic, políticament tan incoherent”.
Cinquanta anys després, el DCVB continua sent una obra insubstituïble. I també continua la incoherència política de què parlava Moll: l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no mantenen relacions. Explicar-ne el perquè requeriria, com també les malsofertes relacions entre mallorquins i catalans en l’època d’Alcover, un altre reportatge, o millor encara un gran diccionari històric de desficacis.
L’IEC obri el Portal Alcover
Amb motiu del 150 aniversari del naixement d’Antoni Maria Alcover, que també se celebra enguany, l’Institut d’Estudis Catalans ha afegit a la seua web l’anomenat
Portal Alcover. A més d’informació general sobre el lingüista mallorquí, destaca la digitalització de part de la seua obra, com els 18 exemplars del
Butlletí del diccionari de la llengua catalana (1902-1936), i de les cobertes dels fascicles del
Diccionari català-valencià-balear (1926-1962). A més, hi ha un interessant motor informàtic de recerca per a usuaris experts que localitza paraules i flexions verbals registrades en els nombrosos treballs d’Alcover.
