dimecres, 18 de setembre del 2013

Café del temps, un homenatge a la terra, lectura de 2on BATX per al primer trimestre

Instants de plenitud

Joan Borja ens conta la seua vida amb senzillesa

'Café del temps' és un homenatge a la seua terra

     
Joan Borja viu a Altea i acostuma a prendre’s un café en un bar a la vora de la mar, quan cau la vesprada. Durant aquests moments, amb la mirada perduda en l’horitzó, Joan Borja repassa els esdeveniments del dia, les coses que omplin la seua existència, de pare i de professor, de ciutadà i d’intel·lectual valencià. En un quadern se les apunta, mentre beu, amb glops petits, aquell excitant natural, i es produeix la interacció entre la ingesta de cafeïna i l’acció balsàmica de la mar. Fruit d’aquests instants de plenitud, d’aquest saber estar a soles (allò tan difícil als nostres dies: tindre una mica de temps per a un mateix, per a deixar volar la imaginació, per a facilitar la germinació de les sinapsis), és el seu darrer llibre Café del temps (Ed. Bromera).
De seguida, la seua veu tranquil·la i entenimentada ens sedueix, amb la seua prosa segura, natural, absolutament planiana. No és casualitat que Joan Borja inicie el seu llibre amb una llarga citació de Josep Pla parlant sobre la mar, del seu inesgotable El quadern gris. Aquest és un llibre intrínsecament planià, de coses vistes i viscudes, i amb Montaigne de fons, un homenatge a la raó i a l’exposició racional. No hi ha al darrere cap desig d’impressionar el lector, no hi ha xerrameca, ni una exhibició fàcil d’erudició; Joan Borja ens conta la seua vida amb senzillesa, ens parla dels fills, dels veïns del poble (memorables les pàgines sobre Rosala Boua), del seu hort (molt bella la imatge en què cull la taronja i li cau al damunt una pluja de pètals de flor de taronger), dels seus amics (l’estimada Patrícia Alberola), del seu univers literari i de la seua petita pàtria. Tot el llibre és un homenatge a la seua terra, al seu país tan devastat per les urbanitzacions i les barbàries, a la seua llengua, tan maltractada i tan a punt d’esvair-se (cada vegada que mor algú com Rosa la Boua es perd un patrimoni lingüístic). I, sobretot, el llibre destil·la una intel·ligència preclara sobre la vida i sobre com viure, un escepticisme molt francés (en això també és deutor de Pla).
Aquest és un llibre intrínsecament planià, de coses vistes i viscudes
Ens hi dispensa consells, de vegades en forma d’aforismes, d’altres amb un incís, un apunt breu, com ara en l’entrada “Convivència”: “Quan algú —per incomprensió, per enveja o per coherència— ens planteja un pols, ens desacredita, ens desafia o ens vacil·la, l’actitud millor és la indiferència. […] Qui pot fer —crear, somniar, construir— no hauria de perdre energies en confrontaments destructius”. O bé quan hi reflexiona sobre l’art d’escriure: “En la creació literària […] és mala cosa aspirar a la perfecció. Cal molta humilitat i continència en l’artesania de les paraules. L’escriptor que s’ho juga tot en cada frase, en cada sintagma i en cada adjectiu acaba destruït per l’excés de risc. En paga la factura. Pateix. I acaba no escrivint”. I què ha de fer l’escriptor? “Potser la creació sense complexos, natural, fluïda, lliure de pors ni de patiments; la paraula lliure i distesa amenitzant un café —del temps— a la vora del mar”. I això, comptat i debatut, és el seu llibre: una llarga i sàvia conversa a la vora de la mar.

dijous, 4 d’abril del 2013


Manel presenta el videoclip de 'Teresa Rampell'

El nou disc del grup sortirà el 16 d'abril
El grup Manel (Facebook i Twitter) ha presentat el videoclip de 'Teresa Rampell', el primer senzill del nou disc, 'Atletes, baixin de l'escenari', que es publicarà el 16 d'abril. El clip és obra de Sergi Pérez. El grup presenta el vídeo com 'la història d'un instant d'alienació transitòria causada per una força estranya i no identificada'.
La cançó, que ja van avançar fa uns quants dies, parla d'una nit de Teresa Rampell a la seva ciutat, Barcelona. En aquest senzill, el grup de Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé, hi prescindeix de l'ukelele que el caracteritzava i de l'acústica, i això fa preveure un disc més elèctric que no pas els anteriors.
Manel també ha anunciat les primeres dates de la ronda de concerts, que començarà al festival Primavera Sound el 23 de maig. Després passaran per Porto (1 de juny), Lloseta (8 de juny), el festival Di-Y de Reus (15 de juny), el Foramuralla de Vic (22 de juny), el festival Pròxims de Barcelona (18 de juliol), el Vida Festival de Vilanova i la Geltrú (20 de juliol) i l'Arenal Sound de Borriana (2 d'agost).
Lletra de Teresa Rampell:

'El gos devia bordar quan has sortit, Teresa Rampell.
No ho admetràs, però et veus en el mirall de l'ascensor i et trobes guapa.
Uns amics fan sonar el clàxon des de l'altra banda del carrer.
Mmmm, so d'un motor accelerant sobre el pont de Vallcarca.
Que soni un rock'n'roll, que abaixin les persianes tots els comerciants,
que hi hagi una conversa tonta sota una lluna clara.
El barri dorm tranquil aliè, a que hagi arribat el dia gran.
Mmmm, la cara de la Teresa s'il·lumina quan un cotxe ve de cara.
Uns macarres us saluden al semàfor i somrius
i, mentre arrenquen, el més xulo, abans que se'l mengi la nit,
et mira als ulls i juraries que diu que ve l'Amor, que ve l'Amor,
que ve l'Amor ressonant com un exèrcit de timbals!
L'Amor ja es va propagant com un incendi forestal!
Teresa Rampell, avui l'Amor, per fi, retorna a la ciutat!

Camina decidida entre billars, Teresa Rampell,
detecta els forasters mentre t'apropes a la vostra taula.
Desplaça tot el teu talent, conscient de cadascun dels moviments.
Mmmm, és el ball del teus malucs, el balanceig de les arracades.
I ja no importen tant i semblen lluny tots els desastres que hagis fet
i passa un enemic i feu les paus amb un brindis de cubates
i, mentre et cantem, milers d'homes al món amb gavardina, de passeig,
mmmm, somien a trobar una dona amb la teva cara.
A les teles interrompen uns minuts els videoclips
i ara hi surt un periodista estressat pels teletips
i no hi ha volum, però juraries que diu que ve l'Amor, que ve l'Amor,
que ve l'Amor ressonant com un incendi de timbals!
L'Amor ja es va propagant com un virus tropical!
Teresa Rampell, avui l'Amor, per fi, retorna a la ciutat!

L'Amor retorna, Teresa, i ja diries que el comences a notar,
és a les mans de la gent, és als joves quan ballen.
I reconeixes una força antiga i sense discussió t'hi entregaràs
i furgaràs els seus racons per revelar el poder que s'hi amaga.
L'Amor retorna, Teresa, i ja diries que el comences a notar
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l'aigua salada,
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l'aigua salada,
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l'aigua salada.'

40 anys de la primera trucada des d'un telèfon mòbil



El 3 d'abril de 1973 Martin Cooper, un directiu de Motorola, va trucar al seu rival Joe Engel de Bell Labs d'AT&T
Martin Cooper amb el prototip amb el qual va realitzar la primer trucada i amb un mòbil més modernMartin Cooper amb el prototip amb el qual va realitzar la primer trucada i amb un mòbil més modern
Martin Cooper, un directiu de Motorola, va realitzar la primera trucada mòbil de la història aquest dimecres fa 40 anys, el 3 d'abril de 1973, des de la Cinquena Avinguda de Nova York, i va preguntar-li al seu rival Joe Engel, de Bell Labs: "A que no saps des d'on et truco?". El model que va utilitzar era un Motorola DynaTac 8000Xpesava més d'un quilo, tardava deu hores a carregar-se i només tenia mitja hora d'autonomia; avui dia, el seu preu equivaldria a uns 7.200 euros. Encara va haver de passar un altra dècada, fins que el terminal es va posar a la venda.
Quasi tres dècades abans, però, el 1946, es va fer la primera trucada des d'un dispositiu autònom dins un cotxe. Aquesta vegada, eren el enginyers de Bell Labs els que van aconseguir la fita. Tot i això, el sistema era semblant a un walkie-talkie, pesava 36 quilos i necessitava estar endollat al maleter, amb un sistema complex de cablejat.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

L’Alcover-Moll: mig segle de paraules



El 'Diccionari català-valencià-balear' continua sent, 50 anys després, l’obra magna de la nostra llengua

Un dels voilums del 'Diccionari català, valencià, balear'. / JESÚS CÍSCAR
Quan a les illes Balears algú fa un jutipiri (gest còmic), provoca rialles. A les comarques centrals valencianes, una persona està desvanida quan està molt orgullosa d’algú o d’algun fet. Però, ni jutipuri ni desvanirfiguren el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), obra de referència que marca el lèxic normatiu de l’idioma.
Tampoc no hi ha paraules com ara cotó en pèlencalarblamor ofotracada, ni moltes altres de ben comunes i que, curiosament, comparteixen valencians, balears i catalans de zones perifèriques com les comarques de l’Ebre. Aquests mots, però, sí que figuren en elDiccionari català-valencià-balear (DCVB), altrament dit Diccionari Alcover-Moll. Enguany es compleixen 50 anys des que s’imprimira, el 1962, el desé i últim volum d’aquest recull lexicogràfic, el treball més gran dut a terme mai en una llengua romànica i iniciat, al començament del segle XX, pel mallorquí Antoni Maria Alcover i continuat per Francesc de Borja Moll.
Per a commemorar l’efemèride, demà divendres se celebra a València una jornada organitzada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Universitat de València amb l’objectiu de “reivindicar el diccionari i la unitat de la llengua”, segons Emili Casanova, acadèmic i coordinador de l’acte. “El català-valencià-balear és un gran diccionari i, a més, el gran diccionari dialectal i de la llengua literària, en què figuren entrades d’autors des del segle XIII fins a Enric Valor”. “És, sobretot”, afirma, “el gran diccionari dels valencians”. “La importància que té l’han destacada molts experts, com Joan Coromines, que va afegir al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana moltes paraules procedents del DCVB”, apunta Casanova.
“És com la columna vertebral de la llengua”, comenta l’escriptora i periodista menorquina Esperança Camps. “El faig servir molt”, diu. Per al valencià de Bellreguard Francesc Calafat, el DCVB és “un bagul amb moltes meravelles, també amb limitacions, on consulte vocabulari, dites o frases fetes, o l’extensió geogràfica d’una paraula”, afig.
El mallorqui Antoni Maria Alcover.
L’Editorial Moll, propietària de l’obra, ja ha fet deu edicions del diccionari, que es ven a un preu de 700 euros. Però el gran salt es va produir l’any 2001, quan l’Institut d’Estudis Catalans i l’Editorial Moll acordaren crear-ne unaedició electrònica per a penjar-la enInternet. Destaquen les xifres del seu ús: segons l’IEC, només des del gener de 2011 fins a l’agost d’enguany s’han consultat en línia més d’onze milions i mig de paraules.
Mig segle després, “des del punt de vista científic, el DCVB continua tenint la consideració d’obra cabdal de la lexicografia i de la lingüística catalanes i del conjunt de les llengües romàniques”, explica Susana Moll, directora de producció de l’Editorial Moll. El diccionari no tan sols explica el significat actual i històric de les paraules, sinó també la distribució geogràfica, sinònims, etimologia, els usos literaris i populars, variants dialectals, i les diverses pronúncies i la transcripció fonètica corresponent, entre altres dades.
Alcover va iniciar l’obra comptant amb nombrosos corresponsals-enquestadors d’arreu de l’àrea catalanoparlant. “Lluís Fullana”, esmenta per exemple Casanova, “va aportar 12.000 fitxes només de la comarca de la Vall d’Albaida”. També hi treballaven molts col·laboradors voluntaris que anotaven tot el lèxic de clàssics de la literatura, com araTirant lo Blanc, de Joanot Martorell, o l’Espill, de Jaume Roig, per esmentar-ne només dos. Mort Alcover el 1932, el seu deixeble Francesc de Borja Moll va assumir la direcció del projecte amb l’ajuda de la seua filla, Aïna Moll, i del valencià Manuel Sanchis Guarner.
“Em sembla una obra monumental”, afirma Esperança Camps. “Vist amb el temps, sembla impossible que es poguera fer amb els mitjans de què es disposava”. A més d’escriptors, periodistes i persones interessades per la riquesa de l’idioma, també consulten sovint el DCVB els correctors i traductors. “El fem servir especialment per a articles d’opinió, relats i aquells escrits en què hi ha més localismes”, diu Sònia Camarasa, de l’empresa valenciana de serveis lingüístics i editorials Alfatara. “Però els de referència continuen sent el Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC, el de la Gran Enciclopèdia Catalana i el Diccionari valencià de Bromera-Generalitat Valenciana”. Evidentment, com passa a tot arreu, l’ortodòxia mana quan es pretén escriure en la llengua estàndard.
Amb tot, l’ortodòxia ha anat relaxant-se com més gent fa ús de l’idioma i més estudis lingüístics es duen a terme. De fet, el mateix IEC, que el 1995 va editar per primera vegada el diccionari normatiu, ha anat incorporant mots i expressions de l’Alcover-Moll que no estaven reconeguts. Paraules com fumaguera (fumassa), llibrell (gibrell),desficaci (disbarat) o sambori (xarranca) en són un exemple. Segons Casanova, “s’hi han inclòs 542 dels més de 2.000 mots comuns valencians presents en el DCVB i que no admetia el Diccionari General de Fabra del 1932, base de l’actual recull de l’IEC”.
Edició electrònica del 'Diccionari català, valencià, balear'. / JESÚS CÍSCAR
El diccionari ja ha complit 50 anys. Caldria revisar-lo? Per a Susanna Moll, “l’actualització del DCVB sempre ens ha semblat un ideal difícil d’acomplir”. “Per part nostra”, explica, “estaríem encantats de formar un petit equip de coordinació que fos capaç de mobilitzar de nou tots els aimadors [amants] de la llengua catalana, com en els bons temps de mossén Alcover”. “Però sense ajuda de les institucions, tant científiques com econòmiques, no ho hem vist possible, ara com ara”, conclou Moll. Per la seua part, Casanova és més optimista. “El DCVB hauria de ser la base d’un gran diccionari modern, i s’hauria d’actualitzar entre l’IEC, el Consell Valencià de Cultura i la Universitat de les Illes Balears, per exemple”.
Si el lector es pregunta el perquè del nom Diccionari català-valencià-balear tot i que tothom reconeix la unitat de la llengua, la resposta és complexa. “Alcover era molt conservador i contrari a les tesis de Pompeu Fabra per a modernitzar i normativitzar la llengua superant els localismes”, diu Casanova. Aquestes discrepàncies van provocar el trencament d’Alcover amb l’Institut d’Estudis Catalans, de la secció filològica del qual havia estat president. Encara és famós l’episodi del 1918, quan Alcover, tot irritat, va abandonar Barcelona i es va endur cap a Mallorca sa calaixera, on arxivava vora 900.000 cèdules o anotacions lexicogràfiques.
Francesc de Borja Moll ho va explicar molt bé en la introducció del diccionari el 1962: “Per guanyar-se [Alcover] les simpaties de les regions valenciana i balear davant l’aversió dels catalans, va canviar el nom deDiccionari de la llengua catalana substituint-lo pel de Diccionari català-valencià-balear”. Però, va escriure Moll, “mai no s’haurà pogut dir amb més raó que el nom no fa a la cosa: aquest diccionari, amb un nom tan expressiu d’una idea de fragmentació, ha esdevingut l’obra més eficaç per a posar de relleu la unitat essencial de la llengua catalana dins tot aquest domini lingüístic, políticament tan incoherent”.
Cinquanta anys després, el DCVB continua sent una obra insubstituïble. I també continua la incoherència política de què parlava Moll: l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no mantenen relacions. Explicar-ne el perquè requeriria, com també les malsofertes relacions entre mallorquins i catalans en l’època d’Alcover, un altre reportatge, o millor encara un gran diccionari històric de desficacis.

L’IEC obri el Portal Alcover

Amb motiu del 150 aniversari del naixement d’Antoni Maria Alcover, que també se celebra enguany, l’Institut d’Estudis Catalans ha afegit a la seua web l’anomenat Portal Alcover. A més d’informació general sobre el lingüista mallorquí, destaca la digitalització de part de la seua obra, com els 18 exemplars del Butlletí del diccionari de la llengua catalana (1902-1936), i de les cobertes dels fascicles del Diccionari català-valencià-balear (1926-1962). A més, hi ha un interessant motor informàtic de recerca per a usuaris experts que localitza paraules i flexions verbals registrades en els nombrosos treballs d’Alcover.

divendres, 5 d’octubre del 2012

AUSIÀS, EL CAVALLER POETA


La poesia aspra i profunda d’Ausiàs va produir un fort impacte en la mentalitat del seu temps i la seua influència es va estendre a través del Renaixement i fins i tot es va ramificar cap a altres cultures, sobretot la castellana. Ausiàs March va ser el primer poeta que va aconseguir de donar-nos una imatge d’home angoixat per la mort i pel dubte metafísic; que va crear una imatge personal, feta d’elements extrets de la vida quotidiana; i que, per primera vegada en la poesia, va utilitzar un valencià totalment despullat de provençalismes. Pessimista i rebel, amorós i turmentat, lúcid i desolat, planteja, en la seva poesia, els grans debats del seu temps, des de la mateixa arrel de la seva condició d’home.

La poesia d'Ausiàs March  ens transmet una gran força interior. Comproveu-ho en Veles e vents, un dels millors poemes de March, amb la versió musicada  i sobrescrita que va fer Raimon. Tot seguit de l’enllaç trobareu l'adaptació al valencià actual.  L'haureu de llegir i escoltar i fer les activitats que us hem passat en la fotocòpia.


 VELES E VENTS






Veles e vents (en valencià actual)
Veles i vents compliran els meus desigs, fent camins incerts per la
mar. Mestral i ponent en contra d’ells veig armar-se; xaloc i llevant
els han d’ajudar amb els seus amics, el gregal i el migjorn,
fent humils precs al vent de tramuntana que en el seu bufar els
siga favorable i que tots cinc dugen a terme el meu retorn.

Bullirà el mar com la cassola al forn, canviant el color i l’estat natural,
i mostrarà voler mal a tota cosa que sobre d’ell s’ature un
moment: peixos grans i petits correran a refugi i cercaran amagatalls
secrets: fugint del mar, on s’han nodrit i han nascut, saltaran
a terra com a gran remei.

Els viatgers, tots junts, faran vots i prometran molts dons fets de
cera; la gran por traurà a la llum els secrets que al confessor no
hauran estat descoberts. En el perill no em caureu de la memòria,
ans prometré al Déu que ens ha lligat de no minvar les meues fermes
voluntats i que sempre us tindré present.

Jo tem la mort per no ser-vos absent, perquè amor per mort és
anul·lat, però jo no crec que el meu voler puga ser vençut per tal
separació. Em fa por el vostre poc voler, que, en morir jo, no
m’oblide: aquest sol pensament em treu el delit del món perquè,
vivint nosaltres, no crec que puga succeir.

[Que] després de la meva mort, perdeu la capacitat d’estimar, i
[que] sigui tota convertida en ira! I jo, forçat a partir d’aquest
món, el meu mal serà només no veure-us. Oh Déu! Per què no hi
ha límit en amor, car prop d’aquell jo em trobaria tot sol? Sabria
en quina mesura em vol el vostre voler, [i] podria témer o confiar
en l’esdevenidor.

Jo sóc el més extrem amador, després d’aquell a qui Déu pren la
vida: com que sóc viu, el meu cor no mostra tant de dolor com la
mort per la seua extrema dolor. A bé o a mal d’amor estic disposat,
però, pel meu fat, la fortuna no em porta ocasió [ni d’una
cosa ni de l’altra]: tot desvetllat, amb la porta ben oberta, em trobarà
fent humil resposta.

Jo desitje allò que em podrà costar molt car i aquesta esperança
m’aconhorta de molts mals; a mi no em plau que la meva vida
sigui deslliurada d’un cas molt ferotge, que prego a Déu que vingui
aviat. Llavors, a la gent no li caldrà donar fe al que amor obrarà
fora de mi: la seva potència es mostrarà en acte i els meus dits
amb fets els provaré.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé, per la qual cosa la
part pitjor me’n restarà, i de vós en sap el qui sense vós està: a joc
de daus us compararé.

divendres, 30 de març del 2012

ENTREVISTA


Miquel Serra: "Feia 18 anys que no es feia ràdio en alguerès"

Programa "És tot en alguerès, per donar a conèixer la cultura" Audiència "Ens escolta gent de certa edat, però també joves amb curiositat" Televisió "El canal de l'Alguer emet el senyal de satèl·lit de TV3"
El periodista alguerès Miquel Serra presenta  el programa Onda algueresa. El periodista alguerès Miquel Serra presenta el programa Onda algueresa. MIQUEL SERRA
L'emissora de ràdio Onda Stereo, que emet a la zona de l'Alguer, a l'illa italiana de Sardenya, va incorporar el 26 de febrer un programa nou a la graella. Es tracta d' Onda algueresa , un espai que té la particularitat d'emetre's íntegrament en alguerès. El seu presentador, Miquel Serra (l'Alguer, 1951), ha estat aquesta setmana a Catalunya per presentar la reedició en CD d'un disc de cançons populars alguereses enregistrat fa 50 anys i titulat Lo país meu .
Per què va néixer Onda algueresa ?
L'emissora, Onda Stereo, és un mitjà de comunicació de l'Alguer, però no tenia cap programa en la nostra llengua. Gràcies al representant de la Generalitat a l'Alguer, Joan-Elies Adell, hem trobat la manera de crear aquesta transmissió, parlada exclusivament en alguerès, per donar a conèixer la cultura algueresa. La nostra cultura té una poesia, té una història, que comença al segle XIV, i des de llavors hem conservat la llengua parlada, influïda pel sard i l'italià però amb bona salut.
Quina presència té ara l'alguerès a les ones?
De moment tenim només una hora, els diumenges de 10.00 a 11.00, però estem pensant que es pugui repetir el programa una o dues vegades durant la setmana. A més, amb altres companys de la ràdio, fem un programa sobre música internacional de dilluns a divendres, en què el meu col·lega presenta les cançons en italià i jo parlo en alguerès.
Anteriorment havien existit programes de ràdio en alguerès?
Jo n'havia fet algun, amb un amic: fèiem transmissions parlades totalment en alguerès, posàvem cançons populars en alguerès i fèiem participar la població per telèfon per entendre les seves problemàtiques i explicar històries de la situació algueresa. Però feia 18 anys que ja no existia cap programa en alguerès. A l'Alguer hi ha dues ràdios, però cap de les dues en tenia.
Quina audiència tenen els programes en alguerès?
Ens escolta gent d'una certa edat, però també joves amb curiositat per entendre i aprendre l'alguerès.
Quanta gent el parla, més o menys?
A l'Alguer hi ha uns 42.000 habitants. Que parlem l'alguerès som encara uns 7.000 o 8.000. Però són poques les persones que el parlen al carrer: només es fa si tots dos interlocutors es coneixen, són de família algueresa i tant l'un com l'altre el parlen. També hi ha gent d'altres pobles de Sardenya que no parlen alguerès però el poden entendre, i a vegades tenen la curiositat d'aprendre'l, perquè els agrada. I els catalans que vénen també ens esperonen a conservar la llengua.
És fàcil aprendre alguerès?
Jo vaig néixer parlant alguerès, però no he rebut instrucció didàctica per escriure'l. N'he hagut d'aprendre de gran. Hi ha associacions que es dediquen a ensenyar la llengua algueresa. És una variant estàndard del català, amb una gramàtica i un diccionari propis, però no ha estat mai reconegut ni introduït a les escoles. Hi ha gent que vol aprendre no només a parlar-lo, sinó també a llegir-lo i escriure'l. I això ho pot fer qui té la passió per fer-ho, com aquestes associacions que volen divulgar-lo.
A part de la ràdio, hi ha algun altre mitjà que utilitzi l'alguerès?
Havia existit Catalan TV, que emetia en italià però tenia part de la programació en alguerès. I des de fa alguns anys hi ha TVA (Televisió de l'Alguer), que gràcies a un acord agafa el senyal de TV3 per satèl·lit i l'emet. Quan TV3 deixi d'emetre per satèl·lit [està previst que ho faci l'1 de maig] mirarem si és possible agafar el senyal d'internet i emetre'l també a través de la TDT.