dimarts, 17 de febrer del 2015

Ovidi Montllor en deu cançons indispensables




Ovidi Montllor en deu cançons indispensables

L’obra del cantant persisteix amb tota la força com un dels cims de la cançó d’expressió lírica i de la figura de l’artista compromés



Fotografia de Pilar Aymerich per al disc 'Un entre tants'.

Al cap de vint anys de la seua desaparició, un aniversari recordat amb tributs musicals, exposicions i altres celebracions, la figura d’Ovidi Montllor dins de la Cançó i del, per extensió, gran territori de la cançó lírica, no ha deixat de créixer i sumar; un reconeixement celebrat per les noves generacions d’intèrprets i músics. De l’escena teatral a l’entaulat musical, Ovidi Montllor reuneix amb èxit i singularitat les qualitats del cantant intèrpret en la línia dels grans noms de la Chanson: Léo Ferré, Yves Montand, Jacques Brel o Serge Regianni. La conjunció feliç de la paraula, el gest i la música.
A la seua figura de creador musical s’uneix la de divulgador líric, posant veu majúscula als versos d’Estellés, Salvat-Papasseit, Josep Maria de Segarra o Blai Bonet. La trajectòria d’Ovidi Montllor va acabar visualitzant les llums i, sobretot, les ombres del paisatge cultural emergent en el nou marc de l’Estat de les autonomies; les penúries i la miopia d’una indústria discogràfica incapaç de protegir els seus artistes i l’abandó de l’Administració d’una part d’allò que havia estat un dels seus grans patrimonis populars: la Cançó.

La fera ferotge (Ovidi Montllor, 1968)

Debut discogràfic del cantant. La Nova Cançó viu els seus divorcis interns i Els Setze Jutges han plegat com a col·lectiu i organisme formatiu. Ovidi Montllor desembarca en el món musical amb el seu bagatge com a actor escènic, que assenyalarà la seua trajectòria artística. La cançó satírica en català eixampla els seus dominis, i intèrprets i Montllor es col·loquen com un dels seus franctiradors més afinats. “Una fera ferotge” que aterrava amb la benedicció de Georges Brassens (“Le gorille") i d’esperit llibertari.

Sol d’estiu (Ovidi Montllor, 1971)

Com a resposta a la famosa “Cançó d’estiu” que cada any envaïa les llistes d’èxits, Ovidi Montllor feia la seua versió de cançó estiuenca en un divertit joc rítmic, entre la paròdia hawaiana i el frenesí de la comèdia slapstick. Montllor s’afermava en el conreu de la cançó satírica i d’accent més corrosiu seguint els passos del seu company i mestre, Pi de la Serra.
Coberta del disc 'Un entre tants'.

Homenatge a Teresa (Ovidi Montllor, 1974)

El cantant feia el seu Amarcord particular a partir del retrat d’aqueix personatge, “la boja del poble”, ací la Tereseta que el va instruir en el seu primer aprenentatge sentimental. La cançó estava inclosa en l’àlbum A Alcoi, que assenyala l’inici del període de maduresa com a cantant i creador. La col·laboració amb el guitarrista Toti Soler revesteix les seues cançons, a partir d’ara, d’una sonoritat distintiva i popular, una col·laboració que es prolongarà fins a la mort del cantant. Quaranta anys després “Homenatge a Teresa” ha esdevingut un dels clàssics del cançoner de la Cançó. Fins i tot Joaquín Sabina n’ha fet una versió.

Els amants (Vicent Andrés Estelles, 1974)

Primer gran anunci del cantant com a intèrpret líric i nova incursió en la literatura del poeta de Burjassot (Llibre de meravelles, 1971). La poesia d’Estellés, amb el desig i la passió com a matèria primera, i la veu de Montllor, la vibració del mot, signaven un pacte de fraternitat eterna. Una comunió creativa que tindrà el seu corol·lari en el disc, fet a contracorrent, Coral romput. Altres poetes com Joan Salvat-Papasseit o Josep Maria de Segarra acabaran incorporant-se al seu equipatge, a l’arxiu del plaer de la paraula, com a mestres de capçalera.

Perquè vull (Ovidi Montllor/Y. Belmonte, 1972)

Una de les cançons que exemplifiquen millor l’ideari vital del cantant i que li servirà durant molt de temps com a carta de presentació —o de tancament— en els recitals. Montllor hi reafirmava la seua voluntat de viure sense lligams a partir de la presència escènica capaç de transformar cada cançó en una comèdia o peça dramàtica de tres minuts.
'A Ovidi Montllor', obra d'Antoni Miró.

Les meves vacances (Ovidi Montllor/Ovidi Montllor i Toti Soler, 1974)

Montllor, seguint les petjades del Brassens de la “ Supplie pour être enterré à la plage” de Sète —igual que el Serrat de “Mediterráneo”— avançava el seu testament amb humor i manual d’instruccions, com deia la cançó, “tot ben senzill i ben alegre / em creureu mort, jo no haureu mort / faré vacances”. Tot l’Ovidi i al cent per cent: irònic, tendre, sarcàstic, combatiu.

M’aclame a tu (Vicent Andrés Estellés/Ovidi Montllor, 1980)

Segurament una de les col·laboracions musicals més reeixides del seu treball amb l’obra de V. Andrés Estellés dins de la seua darrera etapa de complicitats líriques. El músic aconseguia atrapar amb èxit la poesia torrencial de l’escriptor en aquest traspàs o transferència, sempre fràgil, que hi ha entre poesia i cançó, entre vers i música.

El meu poble Alcoi (Ovidi Montllor)

Coberta del disc 'A Alcoi' realitzada per Antoni Miró.
En l’àlbum A Alcoi —amb la innovadora coberta feta per Antoni Miró— ja havia deixat mostres ben significatives de les seues arrels; ara, el cantant pren prestats a Jacques Brel la música i el seu tribut emocionat al paisatge flamenc, “Le plat pays”, per reconstruir, en forma de passeig per la seua memòria, els lligams amb els seus orígens, amb el seu poble a la vora del barranc del Cinc.

Si mai de tu (Ovidi Montllor)

Com altres cantants que l’havien precedit en la seua oda urbana, Ovidi Montllor fa la seua particular balada d’amor a la ciutat de Barcelona, invocada des del record de l’amant i la pèrdua a partir d’una escriptura bastida de petites i delicades pinzellades.

Què et sembla, Toti? (Ovidi Montllor)

Cant a l’amistat i a l’ofici de cantar, de compartir músiques i emocions, nits de concerts i bars de mitjanit que esperen l’arribada dels músics clandestins. Toti Soler s’erigia com la cara B del cantant, l’etern còmplice i traductor de les seues fantasies.

divendres, 25 d’octubre del 2013

JOANOT MARTORELL, CAVALLER I ESCRIPTOR

1. Visioneu el vídeo que ací us enllacem i contesteu el qüestionari que hem vist a classe.

2. D'acord amb la informació del vídeo, la biografia de Joanot Martorell (pàg. 70 del llibre de text) i el resum de l'argument (pàg. 71 del llibre de text), redacta un informe (150 paraules) que responga a l'epígraf: "Joanot Martorell i el Tirant lo Blanc, una  vida de novel·la".

http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv//video/videoteca/viurescriure/5mmartorell.rm

dijous, 24 d’octubre del 2013

ENCONTRE 2ons BATX I L'ECONOMIA DEL BÉ COMÚ

Els passats dies 17 i  22 d'octubre vam anar a Muro d'Alcoi per tal de visitar els Cellers de la Muntanya i assabentar-nos del Projecte de Microvinyes  i per participar en el 1er Encontre de 2ons de Batx amb L'Economia del Bé Comú. Com que alguns heu mostrat força interés en saber-ne més d'aquests projectes,
ací us enllacem alguns vídeos amb què aprofundir-hi.

En aquest documental s'expliquen diversos aspectes del projecte i els trets generals de l'Economia del Bé Comú.
http://www.rtve.es/alacarta/videos/cronicas/cronicas-utopias-cercanas/1574755/

PACO ALVAREZ va ser un dels conferenciants. Ací li ho explica a Jordi Évole

I ací teniu una entrevista amb Cristian Felber compilador i difusor de la teoria de l'Economia del Bé Comú. 
TOTS TRES VÍDEOS PAGUEN LA PENA I NO SÓN MASSA LLARGS. AVANT!

divendres, 11 d’octubre del 2013

2. Explica Les característiques més Importants de l’Obra Literària d’Enric Valor.


Mireu el video El valor de les paraules i contrasteu-lo amb la informació del llibre de text per confegir la vostra redacció seguint l'esquema que hem vist a classe

http://www.youtube.com/watch?v=4cdcfGyfRps

dimarts, 1 d’octubre del 2013

TEMA 1. LITERATURA PAUEXPLICA EN QUINA MESURA EL CONTEXT SOCIOPOLÍTIC DELS ANYS POSTERIORS A LA GUERRA CIVIL FINS ALS ANYS 70 CONDICIONA LA PRODUCCIÓ NARRATIVA DE L’ÈPOCA

1. Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època.
 
a) Redacta un text expositiu que responga a l'enunciat anterior que seguisca l'esquema següent, i que incorpore la informació del llibre de text (Paraules i lletres, ed. Marfil, pp,117-119) i la informació de l'enllaç següent del Blog del professor Enric Iborra.

Esquema tema 1, literatura PAU
  1. La guerra civil conseqüències socials i culturals.

  1. Etapes que de la vida sociocultural del període franquista.

      2.  La narrativa de postguerra: de l’exili interior i l’exili exterior a la eclosió dels anys setanta. La reaparició de la novel·la.

            2.2  Tendències:
                        - Novel·la psicològica. Autors i obres
                        - Obres realistes. Autors i obres
                        - Imaginativa. Autors i obres

                        - Experimental. Autors i obres.

b) Consulta el power point vist a classe. CLIQUEU ACÍ CLIC


                                                                                            

dimecres, 18 de setembre del 2013

Café del temps, un homenatge a la terra, lectura de 2on BATX per al primer trimestre

Instants de plenitud

Joan Borja ens conta la seua vida amb senzillesa

'Café del temps' és un homenatge a la seua terra

     
Joan Borja viu a Altea i acostuma a prendre’s un café en un bar a la vora de la mar, quan cau la vesprada. Durant aquests moments, amb la mirada perduda en l’horitzó, Joan Borja repassa els esdeveniments del dia, les coses que omplin la seua existència, de pare i de professor, de ciutadà i d’intel·lectual valencià. En un quadern se les apunta, mentre beu, amb glops petits, aquell excitant natural, i es produeix la interacció entre la ingesta de cafeïna i l’acció balsàmica de la mar. Fruit d’aquests instants de plenitud, d’aquest saber estar a soles (allò tan difícil als nostres dies: tindre una mica de temps per a un mateix, per a deixar volar la imaginació, per a facilitar la germinació de les sinapsis), és el seu darrer llibre Café del temps (Ed. Bromera).
De seguida, la seua veu tranquil·la i entenimentada ens sedueix, amb la seua prosa segura, natural, absolutament planiana. No és casualitat que Joan Borja inicie el seu llibre amb una llarga citació de Josep Pla parlant sobre la mar, del seu inesgotable El quadern gris. Aquest és un llibre intrínsecament planià, de coses vistes i viscudes, i amb Montaigne de fons, un homenatge a la raó i a l’exposició racional. No hi ha al darrere cap desig d’impressionar el lector, no hi ha xerrameca, ni una exhibició fàcil d’erudició; Joan Borja ens conta la seua vida amb senzillesa, ens parla dels fills, dels veïns del poble (memorables les pàgines sobre Rosala Boua), del seu hort (molt bella la imatge en què cull la taronja i li cau al damunt una pluja de pètals de flor de taronger), dels seus amics (l’estimada Patrícia Alberola), del seu univers literari i de la seua petita pàtria. Tot el llibre és un homenatge a la seua terra, al seu país tan devastat per les urbanitzacions i les barbàries, a la seua llengua, tan maltractada i tan a punt d’esvair-se (cada vegada que mor algú com Rosa la Boua es perd un patrimoni lingüístic). I, sobretot, el llibre destil·la una intel·ligència preclara sobre la vida i sobre com viure, un escepticisme molt francés (en això també és deutor de Pla).
Aquest és un llibre intrínsecament planià, de coses vistes i viscudes
Ens hi dispensa consells, de vegades en forma d’aforismes, d’altres amb un incís, un apunt breu, com ara en l’entrada “Convivència”: “Quan algú —per incomprensió, per enveja o per coherència— ens planteja un pols, ens desacredita, ens desafia o ens vacil·la, l’actitud millor és la indiferència. […] Qui pot fer —crear, somniar, construir— no hauria de perdre energies en confrontaments destructius”. O bé quan hi reflexiona sobre l’art d’escriure: “En la creació literària […] és mala cosa aspirar a la perfecció. Cal molta humilitat i continència en l’artesania de les paraules. L’escriptor que s’ho juga tot en cada frase, en cada sintagma i en cada adjectiu acaba destruït per l’excés de risc. En paga la factura. Pateix. I acaba no escrivint”. I què ha de fer l’escriptor? “Potser la creació sense complexos, natural, fluïda, lliure de pors ni de patiments; la paraula lliure i distesa amenitzant un café —del temps— a la vora del mar”. I això, comptat i debatut, és el seu llibre: una llarga i sàvia conversa a la vora de la mar.

dijous, 4 d’abril del 2013


Manel presenta el videoclip de 'Teresa Rampell'

El nou disc del grup sortirà el 16 d'abril
El grup Manel (Facebook i Twitter) ha presentat el videoclip de 'Teresa Rampell', el primer senzill del nou disc, 'Atletes, baixin de l'escenari', que es publicarà el 16 d'abril. El clip és obra de Sergi Pérez. El grup presenta el vídeo com 'la història d'un instant d'alienació transitòria causada per una força estranya i no identificada'.
La cançó, que ja van avançar fa uns quants dies, parla d'una nit de Teresa Rampell a la seva ciutat, Barcelona. En aquest senzill, el grup de Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé, hi prescindeix de l'ukelele que el caracteritzava i de l'acústica, i això fa preveure un disc més elèctric que no pas els anteriors.
Manel també ha anunciat les primeres dates de la ronda de concerts, que començarà al festival Primavera Sound el 23 de maig. Després passaran per Porto (1 de juny), Lloseta (8 de juny), el festival Di-Y de Reus (15 de juny), el Foramuralla de Vic (22 de juny), el festival Pròxims de Barcelona (18 de juliol), el Vida Festival de Vilanova i la Geltrú (20 de juliol) i l'Arenal Sound de Borriana (2 d'agost).
Lletra de Teresa Rampell:

'El gos devia bordar quan has sortit, Teresa Rampell.
No ho admetràs, però et veus en el mirall de l'ascensor i et trobes guapa.
Uns amics fan sonar el clàxon des de l'altra banda del carrer.
Mmmm, so d'un motor accelerant sobre el pont de Vallcarca.
Que soni un rock'n'roll, que abaixin les persianes tots els comerciants,
que hi hagi una conversa tonta sota una lluna clara.
El barri dorm tranquil aliè, a que hagi arribat el dia gran.
Mmmm, la cara de la Teresa s'il·lumina quan un cotxe ve de cara.
Uns macarres us saluden al semàfor i somrius
i, mentre arrenquen, el més xulo, abans que se'l mengi la nit,
et mira als ulls i juraries que diu que ve l'Amor, que ve l'Amor,
que ve l'Amor ressonant com un exèrcit de timbals!
L'Amor ja es va propagant com un incendi forestal!
Teresa Rampell, avui l'Amor, per fi, retorna a la ciutat!

Camina decidida entre billars, Teresa Rampell,
detecta els forasters mentre t'apropes a la vostra taula.
Desplaça tot el teu talent, conscient de cadascun dels moviments.
Mmmm, és el ball del teus malucs, el balanceig de les arracades.
I ja no importen tant i semblen lluny tots els desastres que hagis fet
i passa un enemic i feu les paus amb un brindis de cubates
i, mentre et cantem, milers d'homes al món amb gavardina, de passeig,
mmmm, somien a trobar una dona amb la teva cara.
A les teles interrompen uns minuts els videoclips
i ara hi surt un periodista estressat pels teletips
i no hi ha volum, però juraries que diu que ve l'Amor, que ve l'Amor,
que ve l'Amor ressonant com un incendi de timbals!
L'Amor ja es va propagant com un virus tropical!
Teresa Rampell, avui l'Amor, per fi, retorna a la ciutat!

L'Amor retorna, Teresa, i ja diries que el comences a notar,
és a les mans de la gent, és als joves quan ballen.
I reconeixes una força antiga i sense discussió t'hi entregaràs
i furgaràs els seus racons per revelar el poder que s'hi amaga.
L'Amor retorna, Teresa, i ja diries que el comences a notar
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l'aigua salada,
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l'aigua salada,
i ets un nàufrag que ha decidit tastar l'aigua salada.'